El vespre que vam entendre què podia arribar a ser Llotja Catalunya

Testimoni d’un vespre fundacional amb Artur Mas en què una generació emergent va transformar una idea incipient en una comunitat amb veu pròpia i va començar a teixir, des de Llotja, ponts amb el futur del país. 

Pau Gener – Membre de Llotja Catalunya 

Quan Llotja Catalunya era poc més que una idea —un grup d’amics amb la dèria de mirar el país de prop i de cap a cap, d’entendre’n les peces, els engranatges i les persones que el sostenen— i ens movíem sense pressupostos ni infraestructures, saltant entre cafeteries i despatxos, presentant una iniciativa encara imprecisa però empesa per aquella energia insubornable de qui potser no sap ben bé fins on arribarà, però té clar que vol arribar-hi. En aquells dies, entre plujes d’idees i noms de qui, crèiem, ens havia de portar a perfilar una visió més nítida del que era i és Catalunya, en destacava un amb una unanimitat gairebé instintiva: el del 129è president de la Generalitat, Artur Mas.

Ara, amb el temps, crec que tots hem entès millor aquell consens. Responia a una coherència interna, tot i que potser aleshores no sabíem explicar-la del tot. Perquè Mas, a part d’expresident, és un testimoni privilegiat d’una etapa de reconstrucció, de l’intent de col·locar Catalunya en una nova centralitat després del franquisme i la transició; el seu bagatge condensa la continuïtat i, alhora, el trencament amb el gegant del pujolisme. Coneixedor de memòria no només de les institucions sinó també d’aquell magma de «coses i cosetes» on descansa, realment, la política. Ens interessava d’ell tant l’home com el símbol que representa.

Voler Mas a Llotja era, d’una banda, un gest de reconeixement i, de l’altra, una declaració d’intencions.

El dia que vam creuar per primera vegada les portes del Palau Robert per encetar contactes, vam comprendre que allò que fins llavors havia semblat una mica naïf —una colla d’universitaris amb l’ambició d’arribar als grans noms del país— podia agafar cos. De fet, que Mas acceptés rebre’ns ja era, per si sol, una prova del sentit de Llotja, ja que si un expresident estava disposat a conversar amb nosaltres, volia dir que l’intercanvi era realment bilateral i que nosaltres, els joves, també podíem oferir quelcom valuós a l’altre cantó de la taula.

Dit i fet, després de converses i temps, va arribar el veritable repte: preparar, convocar i conduir una trobada pública, un acte que no fos només una entrevista, sinó també una mena de ritu fundacional del projecte. El president hi va accedir amb amabilitat, i, aquell vespre, quan finalment es va asseure davant dels vora 200 assistents per conversar amb franquesa i generositat, ens vam adonar que, sense voler-ho, havíem redoblat l’aposta. 

Amb el saló d’actes del Reial Cercle Artístic ple, l’ambient era elèctric. Recordo el silenci expectant quan Mas va pujar a l’escenari, amb aquella serenor que destil·len els qui han navegat tempestes polítiques. Com a moderador, em corresponia ordenar les preguntes, sostenir silencis i interpel·lar-lo amb respecte, però sense por. Vaig mirar de fer que la conversa recollís tota la seva trajectòria: des dels primers dies com a conseller fins al pes de liderar un país en moments de clara tensió... També vam parlar del fet que hagués acceptat la nostra invitació; condensant en paraules allò que nosaltres començàvem a intuir, va reconèixer que iniciatives com la nostra són les que planten les llavors dels lideratges futurs, els que saben mirar més enllà del soroll immediat i que, fins i tot, ajuden figures com ell a mantenir-se al dia. Malgrat el que podíem esperar, Mas va semblar parlar amb franquesa i sense gaire embuts, de les llums i les ombres de la política; de l’estat del país, de les adversitats que només es poden afrontar amb astúcia i principis, i de la necessitat insubstituïble de començar a construir des de la base si es vol canviar de debò un sistema. 

Aquell vespre, el públic va aplaudir i ens va felicitar —va ser un d’aquells moments que guardaré en les palmadetes que em van anar caient a l’espatlla— i vam sentir l’eufòria d’haver fet realitat un somni. Però crec que parlo en nom de tot l’equip si dic que a tots ens va quedar un regust quelcom agredolç. Jo vaig ser segurament dels més crítics o exigents ––després d’aquesta mena d’actes, un surt amb la ment posada només en el que podria haver dit o plantejat millor. Havíem aconseguit un triomf, sí, però també volíem més: més risc en les preguntes, més profunditat en els temes, més impacte en el missatge.

Amb el temps vaig anar entenent que aquella insatisfacció no era un fracàs, sinó justament el motor de Llotja. Ens vam adonar que entrevistar Mas no era només un acte fundacional, sinó també una demostració que el nostre projecte tenia sentit. Posar un expresident davant d’un grup de joves amb inquietuds i preguntes de tota mena era, en si mateix, la nostra petita declaració política: la convicció que els ponts generacionals no sorgeixen sols, sinó que cal construir-los amb voluntat i coratge.

I, és clar, avui, mirant endavant, veig que aquella nit ens va ensenyar que Llotja havia de ser, ni més ni menys, allò que tenia potencial d’esdevenir: un laboratori d’idees, un lloc on els joves escoltessin, desafiessin i cocreessin el futur amb els líders d’avui. Cada trobada havia de ser una espurna per a nous projectes, per a xarxes que connectessin universitaris amb els qui mouen els fils del país, i per a una visió de Catalunya més oberta, més valenta i més inclusiva.

Aquell vespre amb Artur Mas va ser el primer pas, però també un recordatori que el camí de Llotja només acabava de començar. Enguany, com hauran notat els nous socis, arriben coses noves. El fet mateix d’estar llegint aquest article ja n’és un símptoma: revistes, noves trobades, formacions... Tot plegat confirma que el projecte creix. I espero no equivocar-me si dic que anem pel bon camí i que ara, més que mai, tenim clar el paper que juguem.