I què passarà amb els mercats?

Quan un futur marcat per la incertesa sembla trucar a la porta i impregnar la nostra vida quotidiana, el panorama internacional s’ha convertit en una font de desassossec transversal a generacions, especialment entre els joves. Nosaltres, com a organització liderada per joves, entenem aquest context global com el veritable motor de la nostra raó de ser, impulsats per la voluntat ferma d’analitzar i disseccionar les diverses realitats a què s’enfrontaran les nostres futures professions, així com les transformacions socials que inevitablement haurem d’afrontar.

Intel·ligència artificial, polarització política, erosió de la confiança en les institucions públiques i en el diàleg, violència, conflicte i, en darrer terme, guerra.

Dimarts passat, 10 de febrer, vam tenir l’oportunitat de conversar amb la vicecònsol de Diplomàcia Pública dels Estats Units a Catalunya. Lluny de trobar consol en les seves paraules, hi vam trobar la confirmació de moltes intuïcions que, com a joves profundament preocupats, sabíem però ens resistíem a acceptar. El panorama internacional no es limita a transformar-se; està essent profundament alterat. El dret internacional sembla fallar en la seva finalitat, els estats qüestionen i abandonen el diàleg en favor d’actuacions sense rendició de comptes, i una mirada localista –condicionada pels cicles electorals i les fronteres nacionals– erosiona la cooperació global. Les noves generacions no han viscut la guerra, i aquesta distància pot, paradoxalment, fer-ne més plausible el retorn. Tot i que aquesta perspectiva pugui semblar pessimista, un ordre jurídic més contundent i territorialment assertiu es dibuixa com una conseqüència probable de l’escalada de tensions. La intel·ligència artificial avança a un ritme que abans només podíem imaginar, però aquesta transformació ja és present.

En aquest context, cal saber trobar el to adequat i formular les preguntes pertinents. Com a economista, una qüestió concreta es va imposar amb força: què passarà amb els mercats?

La intel·ligència artificial es perfila com un substitut progressiu del treball humà i com un vector de transformació de la productivitat en termes sense precedents. Cap ment humana ni cap treballador en cap esglaó de la cadena de valor podria arribar a ser imprescindible per a la comercialització de béns i serveis. Els mercats podrien evolucionar cap a una competència perfecta de productes desenvolupats segons models de IA, on aquesta serà capaç d’identificar necessitats, desenvolupar nous béns, dur a terme recerca i innovació i gestionar-ne posteriorment la comercialització. Tanmateix, a l’altra banda del mercat, la demanda també es veurà alterada. La força de treball podria deixar de ser necessària en moltes ocupacions actuals; l’atur reduiria la demanda agregada, les diferències de classe podrien accentuar-se i les fractures socials aprofundir-se dins dels estats i entre societats.

Alhora, es desplega un altre fenomen de gran abast. El comerç i la cooperació internacionals s’han deteriorat i semblen avançar, potser de manera inevitable, cap a una redefinició profunda –si no cap a la seva fi– tal com els hem entès fins ara. Hem viscut una etapa d’una mobilitat sense precedents de persones, treball i capital, que amb prou feines hem sabut valorar. La desglobalització contraurà els mercats, reduirà l’oferta, generarà desajustos entre economies i plantejarà reptes severs per a les indústries dependents d’insums importats, fent obsoletes maquinàries i estructures productives.

Com es desplegarà aquesta nova realitat? Els optimistes s’esforcen per preservar la moral. Tal com va subratllar Philippe Sands, recentment investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra i reconegut especialista en dret internacional públic, aquesta és una batalla de llarg recorregut i hem de sostenir l’esperança. Sense esperança, només resta el nihilisme. No podem abdicar ni de la nostra responsabilitat en el món ni de la nostra esperança.

El diàleg importa, les decisions de les grans potències importen, i les decisions dels ciutadans també importen. Si el que s’ha descrit és un destí inexorable o bé una trajectòria encara susceptible de ser reconduïda és, en última instància, una qüestió que només el temps podrà respondre.