Quan el centre es bloqueja, les regles es desplacen

La situació geopolítica actual no es pot descriure honestament com la fi del dret internacional. Les normes continuen vigents, la Carta de les Nacions Unides no ha estat derogada i els principis de sobirania i prohibició de l’ús de la força segueixen formalment intactes. El que està en joc és una altra cosa: el desplaçament progressiu del centre que havia de garantir aquestes regles.

El sistema de seguretat col·lectiva dissenyat el 1945 confiava en una arquitectura clara. El Consell de Seguretat havia d’actuar com a òrgan central legitimador de l’ús de la força. Els organismes regionals existien —i la mateixa Carta els reconeix—, però com a instruments complementaris, no substitutius. Pluralisme sí; autonomia coercitiva, no. Aquesta era la lògica estructural del sistema.

El problema és que el centre s’ha bloquejat. El veto recurrent i la incapacitat del Consell per actuar davant crisis majors han convertit l’excepció en rutina. I quan el centre no decideix, la perifèria tendeix a actuar. No necessàriament per voluntat d’usurpar funcions, sinó per la percepció que la inacció és insostenible.

És aquí on es produeix el canvi més delicat. El bloqueig no elimina la norma que exigeix autorització; simplement evidencia una crisi política. Però, en la pràctica, aquesta crisi està funcionant com una habilitació de facto. Els actors regionals —o les grans potències actuant en coalicions ad hoc— intervenen, sancionen o utilitzen la força sense el mandat explícit del centre, i ho fan invocant principis jurídics que, en origen, pretenien limitar aquest mateix tipus d’accions.

No és que les regles hagin desaparegut. És que s’han estirat. I quan una norma s’estira de manera reiterada fins a acomodar l’excepció, el que canvia no és el text, sinó el sentit.

Podríem dir que el partit continua jugant-se sota el mateix reglament, però amb un llindar de contacte cada vegada més ampli. Allò que abans exigia una legitimació universal ara es resol amb justificacions parcials. El dret internacional ja no opera exclusivament com a límit de la força, sinó també com a llenguatge que la racionalitza.

Aquesta dinàmica no és neutra. Els organismes regionals no representen la universalitat, sinó correlacions de poder concretes. Si el bloqueig del centre justifica l’acció al marge del seu mandat, el sistema deixa de ser col·lectiu i esdevé contingent: aplicable quan no incomoda els actors amb capacitat d’imposició. El principi d’igualtat sobirana es debilita, no per declaració formal, sinó per pràctica acumulada.

El risc no és un món sense dret, sinó un món on el dret funciona selectivament. On la norma existeix, però la seva aplicació depèn del pes geopolític de qui la invoca. Això transforma l’ordre internacional en una estructura més jeràrquica que normativa.

La qüestió de fons, per tant, no és si hem abandonat el sistema de 1945, sinó si estem disposats a acceptar la seva erosió progressiva. Quan el centre es bloqueja i les excepcions es normalitzen, el canvi no es produeix mitjançant una ruptura explícita, sinó per acumulació de precedents.

I en geopolítica, els precedents són, en realitat, les noves regles del joc.